- La CAMFiC t’ha reconegut com a sòcia d’honor. Què ha significat aquesta distinció?
Em vaig fer sòcia els primers anys de l’existència de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Jo era metge de capçalera d’un poble i em va semblar que la nova societat era amb la que em podia sentir més identificada, i que em podia oferir el suport científic i professional que necessitava. Aleshores, el treball era molt individual i fèiem la formació com podíem, per això tenia ganes de vincular-me a algun col·lectiu que m’oferís formació i informació.

A més, formo part del Grup de Qualitat des de l’any 1992, quan va néixer el grup, i des de llavors he participat en tots els treballs que ha anat fent: publicacions, docència, participació en debats, etc.

La distinció com a sòcia d’honor l’entenc com un reconeixement a la feina d’anys, no sols meva, sinó a la de molts companys que fèiem de metges de capçalera i aplicàvem el concepte d’atenció primària abans de la llei de reforma, i que en el seu moment vam pujar al carro de la medicina “familiar i comunitària”.

Evidentment, crec que hauria de compartir “l’honor” amb els companys del grup de qualitat, perquè la meva participació ha estat possible gràcies a les moltes coses que m’han ensenyat i les elaboracions han estat sempre molt col·lectives.

No considero que tingui més mèrits personals que molts altres socis que fan cada dia la seva feina i formen part dels diferents grups de treball, o fan el treball del dia a dia, a vegades ocult, perquè la CAMFIC sigui el que és. En fer-me sòcia d’honor, la junta ha mostrat tenir una sensibilitat cap al tipus de metge que jo puc representar.


- Quins objectius t’has marcat en la teva carrera professional, ja sigui en la vessant clínica, com a docent o quant a la recerca?
La veritat és que tot ha anat venint en el seu moment. L’atenció clínica és com una cursa per una pujada, suau però constant, que t’obliga a renovar-te gairebé sense adonar-te’n, perquè les exigències són permanents.

La necessitat de saber i la curiositat per fer coses noves i diferents m’ha portat a fer algun treball d’investigació amb companys de l’equip, un al 1994 amb un mínim suport tècnic.

L’acreditació com a tutora de Medicina Familiar i Comunitària es va presentar com una necessitat de l’equip i també com una oportunitat personal. Fa uns anys que vaig renunciar a seguir fent docència de residents per dues raons: tenia la sensació que empitjorava l’atenció als meus pacients i no tenia clar que estigués fent la docència que s’hauria de fer per a formar bons metges de família. A l’actualitat, el meu objectiu és afrontar la darrera etapa de la vida professional mantenint l’interès pels pacients i millorant la competència per atendre les velles i les noves demandes.


- Creu que és prou coneguda i valorada la tasca del metge de família entre la població?
Això depèn molt dels llocs i de les persones . És veritat que venim -i estem encara- d’una cultura i d’un sistema sanitari que valoren més el metge d’hospital o l’especialista. Però a nivell micro, la valoració que fa el pacient o el ciutadà de la nostra tasca depèn del que rep d’aquest.

Si el metge de família l’atén, està al seu costat, li resol els problemes o l’orienta i l’ajuda en les situacions que no es poden resoldre, aleshores serà valorat. Si quan una persona té febre o un mal de panxa no el visita el seu metge perquè té l’agenda plena sinó el metge d’urgències; si quan té un còlic nefrític ha d’anar a l’hospital, o per treure una berruga al dermatòleg, o quan s’ha de morir l’atén un equip “especialitzat”, aleshores és molt difícil que aquesta persona i el seu entorn valorin la tasca del metge de família.

En el fons, la gent ens valora per allò que li fem. El valor de la nostra feina l’hem de posar nosaltres (tant els metges com el sistema), després vindrà el reconeixement, no al revés.


- Per què es va decidir per aquesta especialitat?
Mentre estudiava, em vaig interessar per la psiquiatria i vaig estar un any interna al servei de psiquiatria del Clínic. Encara es feien electroshocs, comes insulínics i corrents faràdiques per a les histèries. Els malalts ingressats estaven molt deteriorats, tot plegat no em va convèncer.

Després tenia la idea de fer alguna especialitat que tingués una vessant mèdica i una vessant quirúrgica. A la facultat havia après que fora dels hospitals no es feia medicina. Però també estava al tant dels corrents crítics amb la medicina a França, del moviment de l’antipsiquiatria i de la publicació de Nemeis Mèdica, d’Ivan Illich.

Per raons personals, vaig començar a treballar en un poble. Vaig veure que allò que havia après a l’hospital ho podia aplicar fora i que, a més a més, hi havia un camp immens on poder intervenir. Tot plegat em va portar, paulatinament, a trobar-me bé com a metge de poble i a formar-me per a aquesta feina.

Estava de guàrdia 24 hores una setmana sí i una no. La llitera i el material de la consulta me’ls va pagar l’ajuntament, però m’ho anava a comprar jo, els impresos per a les històries me’ls vaig dissenyar jo mateixa... Eren uns altres temps.


- Quina valoració fa de la seva tasca professional fins ara?
Estic contenta de fer la feina que faig i això és important, perquè no veig aquesta satisfacció en molts companys, alguns d’ells joves. Fer de metge et fa passar per situacions dures, però també et dóna moltes oportunitats a nivell humà i intel·lectual.

Has de procurar estar sempre en condicions de donar la millor atenció, i això durant tota la jornada laboral i cada dia de la setmana. I també hi ha els dubtes sobre el que estàs fent, i allò que no saps, i alguna nit en blanc pensant en aquell malalt que et preocupa més, o en els errors... I temporades millors i pitjors. Però, en resum, em sento orgullosa i compromesa amb la feina, i reconeguda per pacients i companys.