|
Entrevista a M. Lluïsa Morató i Josep M. Pepió, socis d'honor de la CAMFiC
|
 M. Lluïsa Morató Coordinadora del grup GERMIAP de la CAMFiC |
 Josep M. Pepió Metge de família de l'ABS Tortosa Oest |
La CAMFiC l’ha reconegut com a soci d’honor. Què ha significat aquesta distinció?
JM Pepió: Estic molt content de la distinció que la Junta Directiva m’ha atorgat, i vull expressar el meu agraïment a la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària per haver-me nomenat soci d’-honor. L’esforç de moltes persones, de les quals vull destacar la seva dedicació i capacitat de treball i amistat, ha contribuït al desenvolupament de la Societat i jo he intentat participar amb ells per aconseguir-ho des de diferents responsabilitats: vocal de les Terres de l’Ebre, vicepresident de la Societat, i ara des de la Fundació d’Atenció Primària i des de l'Ateneu. ML Morató: Un gran honor. Em va costar creure-m’ho. No veia possible com un metge assistencial podia ser reconegut, sense ser docent i amb una minsa producció científica. Però poc a poc vaig pensar que potser se’m reconeixia precisament per això, per la meva tasca assistencial, el que diríem “passar visita cada dia i pujar les escales dels domicilis”. Vaig acceptar la distinció precisament pensant en aquesta tasca i en els milers de companys que només visiten però que són —som— el pilar de la sanitat. Cosa que sovint s’oblida. De l’astorament vaig passar a la il·lusió. Quins objectius s’ha marcat en la seva carrera professional, ja sigui tant en el vessant clínic, com docent i de recerca? JM Pepió: Des del vessant clínic, la formació continuada ha estat un dels principals objectius. Els objectius fonamentals han estat les malalties més assídues de l’Atenció Primària aprofundint més en la patologia cardiovascular, sobretot en hipertensió arterial, on vull agrair a les meves companyes i companys del Grup de Treball d’Hipertensió la seva capacitat de compartir els coneixements. Amb el vessant docent dissortadament només he pogut treballar i tenir resident durant la meva estada a Deltebre. Espero que la meva tasca fos profitosa per a les dues companyes que varem compartir l’accidència i la docència. Pel que fa a la recerca, he tingut la possibilitat de participar en dos assaigs clínics i actualment estic desenvolupant un estudi de prevenció secundària de patologia cardiovascular amb una beca del Fons d’Investigació Sanitària del Ministeri de Sanitat i Consum. Quan vaig acabar l’especialitat no formava part dels meus objectius dedicar-me a la gestió però al cap d’uns anys va sorgir l’oportunitat i vaig desenvolupar la direcció assistencial de les Terres del Ebre i després la direcció de l’Equip d’Atenció Primària de Tortosa Oest. ML Morató: Principalment, estar al dia, posar els cinc sentits en els problemes del pacients que tinc al davant, fer tot el possible per resoldre-ho. Si al mateix temps assoleixo les DPO... perfecte! Si no és així... el més important és el pacient i la seva relació amb el seu metge de capçalera. En l’aspecte docent, no era especialista en MFiC. Fins fa tres anys i després de molts entrebancs no em vaig poder examinar i aconseguir l’especialitat, la qual cosa feia difícil aconseguir la docència per a la formació de residents. Vaig fer un tímid intent que es va quedar en intent. Però sempre he participat com a docent en programes de formació continuada, tant de la CAMFIC com de l’IES, de l'ICS, de l'Acadèmia o del COMB. Crec que és enriquidor preparar-te bé un tema i explicar-lo als teus companys. M’agrada i penso continuar fent-ho. I pel que fa a la recerca... diria que el meu objectiu ara és anar a la recerca de... temps! Estic al grup de treball de la CAMFIC de malalties infeccioses —el GERMIAP, on porto el grup de vacunes—. Com en tots els grups de treball, una vegada passada la fase d’autoformació per esdevenir una mica expert en el tema, arriba la fase de docència, la d’explicar el que saps, el que has llegit dels veritables experts i comences a veure que algunes de les xifres que donen no es corresponen amb les que tu creus que són les del teu àmbit, comences a trobar llacunes, ... i finalment no queda més remei que anar a fer la teva pròpia recerca i actualment, estic en aquesta fase. Molt il·lusionada! Justament ara, el meu patró, l’ICS, ha decidit que hem de fer recerca en els centres no docents. Ha creat un comitè de recerca i ha anomenat un responsable en cada centre. Esperem que també ens doni temps! Creu que és prou coneguda (i valorada) la tasca del metge de família entre la població?? JM Pepió: Segons ens diuen les enquestes, la població coneix i valora la nostra tasca, el metge de família es el “renaixement” del metge de capçalera i a pesar de les millores que s’han produït i la confiança dels nostres pacients, cal que tots cooperem per aconseguir els recursos necessaris per poder resoldre les necessitats de salut de la població que atenem. És imprescindible, doncs, continuar promovent el coneixement de la nostra tasca diària en el major nombre possible d’àmbits. ML Morató: Si, Déu n'hi do. Entre la població, si un metge de capçalera pot romandre temps en la mateixa plaça, la població acostuma a confiar-hi. La bona valoració, com tot en la vida, te l’has de guanyar. És fonamental la formació continuada, el reciclatge permanent. La manca de reconeixement del metge d’AP la veig precisament entre els dirigents i polítics. Per què es vas decidir per aquesta especialitat? JM Pepió: La tasca del metge de capçalera sempre m’ha agradat i tot just en acabar la carrera es va crear l’especialitat de medicina familiar i comunitària i la vaig escollir. En els primers anys l’especialitat era desconeguda i ens varem haver d’espavilar molt per reivindicar la millor formació possible, aquells moments difícils ens van fer, sense dubte, més forts i decidits per aconseguir els nostres objectius. Ara són uns temps molt diferents amb un programa docent perfectament establert amb una duració de 4 anys i un sistema d’acreditació dels docents, però cal seguir atents als nous reptes que es produiran, sense cap mena de dubte. ML Morató: Sóc de formació internista. Quan vaig acabar la carrera no existia l’especialitat de medicina de família. Vaig fer una residencia molt llarga en Medicina Interna i en acabar-la vaig anar, com molts dels meus companys a un hospital comarcal que llavors començaven a organitzar-se i jerarquitzar-se. Paral·lelament, era el més habitual, vaig opositar a una plaça de la Seguretat Social. Al matí, anava a l’hospital i a la tarda les dues horetes, per arrodonir el sou. Poc a poc, les dues horetes es van anar allargant. I jo estava formant una família. Va arribar un moment en què no podia treballar 12 hores al dia. Havia d’escollir. Quina valoració fa de la seva tasca professional fins ara? JM Pepió: Globalment estic satisfet de la meva tasca professional, no obstant això, els canvis que es produeixen a la societat transcendeixen immediatament a la pràctica clínica i la “tensiona” provocant efectes indesitjables tant per als professionals com per al ciutadans. Aquests canvis seguiran i cal que tots plegats, tant individualment com des de la societat, participem en el debat com en les solucions per disminuir la diferencia que es produeix entre les exigències i els recursos. En aquest sentit, el document Malalts de Salut, promogut pel Grup de Qualitat fa unes reflexions exquisides sobre les expectatives, l’oferta i les respostes dels diferents actors, la proposta del British Medical Journal per establir un nou contacte social i fa una anàlisi excel·lent on sortim tots (pacients, polítics i professionals), al temps que dóna respostes saludables dels diferents àmbits. ML Morató: Positiva, clarament! Sempre m’he considerat una privilegiada per fer una feina que m’agrada. Aviat faré 58 anys i continuo treballant en allò què millor ser fer i gaudeixo cada dia passant visita a l'Atenció Primària. Dedico també algunes hores al meu grup de treball (Vacunes GERMIAP/CAMFIC), al grup d’infeccioses de la semFYC i a la meva tasca al Baix Llobregat pel COMB. Sóc feliç amb la meva feina! Què més puc demanar? |