ENTREVISTA A ROGER VINYETA, VOCAL 1r DE CAMFiC I ENLLAÇ AMB ELS GRUPS DE TREBALL

“Les demandes de la societat cap al metge de família són infinites"
 
Tercera generació de metges, diu que no recorda haver volgut ser una altra cosa (“excepte pilot, astronauta o policia per breus moments, com tots”). En l’actualitat, treballa a una EBA de Barcelona. No es va decidir a la primera per la medicina de família, però ara està convençut d’haver-la encertat a la segona. L’especialitat no l’ha decebut, tot i que no sempre pot dir el mateix de com està organitzada l’atenció primària. A la Junta de CAMFiC des de 2007, lloa el paper dels membres dels grups de treball de la Societat per la “dedicació i abnegació per la seva feina”.
 
1- D’on ve la teva decisió de ser metge?
De ben petit que volia ser metge. De fet, no recordo que volgués fer altre cosa des que tinc ús de raó, excepte breus moments en què volia ser pilot, astronauta, policia... És a dir, el que tots els nens en un moment o altre volen ser. Serà perquè tant el meu avi Vinyeta com el meu pare eren metges. Sóc, per tant, la tercera generació de metges.
 
2- Vas ser un bon estudiant?
A l’escola no tenia cap dificultat i era molt bon estudiant. A la universitat no ho era gens, i em calien molt esforç i constància. Sempre he pensat que ho podria haver viscut amb més intensitat, però possiblement allà fou on es desenvoluparen les meves ganes de treballar pel col•lectiu que, amb el temps, m’han dut a CAMFiC i a estar en la seva junta.
 
3- I l’etapa de residència?
Vaig fer la residència a Tarragona, UD Tarragona ICS, CAP Torreforta, i la meva tutora era Cruz Mª Fuentes... Hi ha llocs on el resident és un treballador més, i n’hi ha d’altres en què és una figura protegida i vigilada. Això pot condicionar, és clar, però al capdavall el que més influirà no és on has estat, sinó com t’ho has pres, com t’has implicat, com has treballat i has lluitat per formar-te. Em va coincidir amb una època molt intensa en què era vocal de residents de semFYC i, per tant, la meva implicació amb la qualitat de la formació era important. La meva UD, en aquest sentit, em va recolzar, i si miro en perspectiva crec que la meva elecció fou encertada.
 

“Quan veus que els pacients et consideren el SEU metge de família, et sents bé”
 
4- Per què et vas decantar per la medicina de família? Ha resultat aquesta especialitat com te la imaginaves?
A mi m’agradava la Traumatologia, però no vaig arribar per nota MIR. No em vaig tornar a presentar immediatament a l’examen, i vaig tenir la gran sort de treballar com a resident de COT a l’Hospital de Vic. No era via MIR, sinó per contracte laboral, però van ser 2 anys molt bons. Tothom em deia que pel meu caràcter havia de ser metge de família. Mai m’ho havia plantejat, malgrat que el meu avi havia estat metge de poble. Em vaig tornar a presentar al MIR, vaig optar per medicina de família (en aquells anys de doble via, que a mi em va anar molt bé, però per a l’especialitat fou nefast, al meu entendre) i certament crec que no vaig errar.
L'especialitat no enganya, quan et formes esperes contacte directe i longitudinal amb els teus pacients, i ho acabes tenint. La figura del metge de família, per als pacients, és molt important, i quan et veuen com el SEU metge de família, t’adones que tot ha estat a fi de bé. El que no ha acabat sent com esperava és la organització de la primària.
 
5- Quines són les noves demandes de la societat cap al metge de família?
Les demandes de la societat cap el metge de família són infinites, i l’administració ho potencia. Quan s’ha de fer una acció de caire social i/o sanitari, si no hi ha recursos específics, els acaba assumint la primària. En la situació actual de pressió assistencial, crisi de valors de la societat, crisi econòmica global, juntament amb la manca de professionals, gran part d’ells insatisfets, que es complementa amb una lamentable manca d’alternatives organitzatives públiques, i veus que tot recau sobre nosaltres, el més lògic és sentir impotència, quan no desesperança.
Ens demanen cada cop més sense augmentar els recursos, i el sistema està ben a prop de la fallida si no es comença a optimitzar el seu funcionament. El problema rau que a la primària no ens escolten, només ens demanen i ens pressionen.
La solució no és fàcil, però clarament passa per què tots els que participem d’aquest model treballem per guarir-lo, i sinó és viable, que dissenyem un nou model on la primària tingui el paper que li pertoca, que és el de centre del sistema.
 
6-Estàs a la Junta de CAMFiC. Des de quan ve la teva relació amb la Societat?
M’hi vaig apuntar només començar la residència, durant aquells anys, en contacte amb la vocalia de residents. Després vaig estar uns anys allunyat, però la meva situació laboral era estable i el vocal sortint de la Junta (Carles Alsina) em va proposar que el substituís. Em van acceptar a gener de 2007, i des d’aleshores hi estic com a 1r vocal. El motiu d’entrar per a mi era clar: pertànyer a la societat científica més important de Catalunya, i treballar per a la millora de la nostra especialitat. Com a repte no en podia haver un de millor.

“Els grups de treball ens fan funcionar com a CAMFiC i tiren de l’atenció primària del país”
 
7- Fas d’enllaç entre la Junta i els grups de treball. Què ens pot explicar de la feina que fan els grups de la CAMFiC?
Els grups fan CAMFiC, és a dir, la societat no té cap sentit si no explota i exporta la seva activitat científica. El segell de qualitat de la societat es guanya dia a dia amb la tasca enorme dels nostres grups. En aquests moments n’hi ha 38, i només cal mirar les activitats formatives que s’ofereixen per veure la seva importància.
No és només el que podem comprovar per publicacions, tallers, sessions, activitats, etc., és la feina que fan constantment, la que des de la Junta se’ls demana -en moltes ocasions per ahir-, la que surt per un nou front i que no estava inicialment programada en la seva activitat anual, etcètera. Ens fan funcionar com a CAMFiC i tiren de l’atenció primària del país, malgrat les circumstàncies amb què sovint han de treballar. Perquè cal no oblidar que són metges de família que treballen i que tenen la seva vida personal, però amb una dedicació i una abnegació per la seva feina que només es pot admirar.
 

A CORRE-CUITA:
El que més t’agrada de la teva professió?
La medicina s’exerceix sobre persones, no sobre malalties. El contacte continuat amb les persones és el que ens dona vida (malgrat que alguns cops ens la pot treure a poc a poc).

I el que menys?
La medicalització de la societat. Cura més una bona xerrada, escoltar bé els nostres pacients, que una píndola del que sigui.

On et veus d’aquí a 30 anys?
A les portes de la jubilació, amb sort amb néts i si pot ser amb bona salut. La resta ja es veurà, possiblement no depengui de mi, ni tan sols el tema dels néts.

Si no haguessis estat metge, quina professió t’hauria agradat?
Mai em vaig plantejar cap altra cosa que no fos ser metge. Un cop ho he estat, m’he preguntat sovint per què vaig ser tan tossut. La vida no acaba amb l’elecció d’una professió i una especialitat, però trobo fonamental sentir-me satisfet amb el que faig per poder donar el millor de mi. I si per això cal que canviï de lloc de treball, o fins i tot de professió, i és viable, ho faré. De què? Ves a saber!