El Rafael Ruiz, juntament amb la resta de la Junta, entén que la Societat “té la necessitat i l’obligació d’arribar el més a prop possible del soci”, i que les vocalies territorials (Anoia, Garraf, Girona, Lleida, Maresme, Osona, Tarragona, Terres de l’Ebre, Vallès Occidental i Vallès Oriental) són el mitjà per aconseguir-ho. Combina la dedicació a la CAMFiC amb la seva feina com a director d’una ABS a Badalona i com a coordinador de la Unitat Docent d’aquest centre. Aquest eivissenc a la trentena ha estat recentment pare per segona vegada, té un hort a casa (del qual en té cura), canta a una coral del barceloní barri de Gràcia i s’apassiona pel Barça, equip al qual espera acompanyar a París a la propera final de la Champions.

P.- D’on ve la teva decisió de ser metge? Hi havia tradició familiar?
R.- Sóc el primer metge a la família, i es podria dir que la decisió ve de la fantasia que et fas de nen. Em va captivar la possibilitat de saber què passava dins de nosaltres i tenir resposta a allò que la majoria de gent no té. Més endavant, t’adones que tu tampoc tens gaires respostes més que la majoria de gent...

P.- Vas ser un bon estudiant? Com recordes aquell període?
R.- Vaig ser un bon estudiant sí. Recordo l’època universitària en dues parts molt diferenciades. La primera a Bellaterra els anys 89 i 90, amb classes massificades, pocs amics, lluny de casa i dels meus, i al col·legi major amb un ambient molt estirat. I la segona a l’hospital de St Pau, de l’any 91 al 95 amb una colla de 50 persones per classe, ens coneixíem tots a la facultat, sortíem els caps de setmana, vivia amb uns companys a un pis d’estudiants, allà vaig conèixer la meva dona... O sigui, com la nit i el dia.

P.- I l’etapa de residència com va ser?
R.- Inoblidable. Jo vaig fer els primers dos anys a l’Hospital Clínic i allà et trobaves fent i estudiant coses que mai haguessis pensat. A més, durant la residència a un hospital de tercer nivell coneixes metges punters en els seus àmbits, i també altres residents que venen de fora (i que es trobaven com jo quan vaig arribar a Barcelona a estudiar), i la veritat és que t’enriqueix molt.
El tercer any va ser el millor, a l’ABS Raval Sud, la feina era apassionant, fer domicilis aguts pels carrers del Raval resultava tota una experiència. Els pacients t’explicaven coses que pensaves que mai ningú altre podria superar i, malgrat això, la consulta següent ho superava... Em consta que el barri, tot i les millores urbanístiques, segueix sent dur de veritat actualment, i de tan dures que són les diverses realitats, aprens molt. A banda d’això, la gent que treballa al Raval està tocada per la personalitat del barri que tenen al davant i que fa que les coses es visquin molt intensament, i això de resident et marca molt, és clar.

P.- Per què et vas decantar per la medicina de família? En el dia a dia, aquesta especialitat ha resultat ser com la imaginaves?
R.- Perquè sempre m’ha agradat saber una mica de tot i cap de les especialitats mèdiques em va acabar de captivar (i les quirúrgiques han sortit guanyant amb la meva elecció). La veritat és que la especialitat m’agrada molt, i ha resultat millor del que em podia imaginar. Entre altres coses perquè a la facultat quan tries l’especialitat coneixes tan poc de la medicina de família, que qualsevol cosa supera el que havies pensat. Per això crec que és tan important que la nostra especialitat entri a la universitat, que ens anem donant a conèixer i els estudiants de 5è i 6è sàpiguen què fan la majoria de metges col·legiats a Catalunya.
Al nostre centre de Montigalà venen des de fa 2 anys estudiants de la UAB de 1r i 2n curs de Medicina, i només veient el que fem durant 3 dies penso que ja surten una mica diferents de com arriben.

P.- Des de quan formes part de la Junta de la CAMFiC? Per què vas decidir implicar-t’hi a fons?
R.- Vaig començar amb una dedicació menor el gener de 2005, i des de l’últim congres de La Seu al juny de 2005 hi estic d’una manera més important. En aquestes històries normalment t’hi fiques perquè algun amic t’explica el projecte i t’agrada. L’actual vicepresident, el Sebastià Juncosa, em va trucar per explicar-me el que pretenien fer amb la nova presidenta, la Dolors Forés, a qui també conec fa temps. També coneixia al Carles Alsina, vocal de la Junta, i feia temps que volia saber com es fa això de treballar en una societat científica.

P.- T’encarregues de la relació amb les vocalies territorials. Quin paper juguen dins la CAMFiC?
R.- A la nova Junta veiem les vocalies territorials com una part molt important de la nostra realitat. De fet, a la Junta hi ha gent que durant molt temps, i a l’actualitat, ha format part de la realitat d’algunes d’aquestes vocalies.
Entenem que la Societat té la necessitat i la obligació d’arribar el més a prop possible del soci, i per molta gent baixar a Barcelona a fer formació o activitats científiques és del tot impensable. Per això les vocalies ens han de servir per fer arribar arreu del territori les mateixes activitats de les quals gaudeixen els socis que viuen a BCN i l’àrea metropolitana. Sense oblidar que les vocalies més actives són un exemple de com organitzar activitats científiques, congressos, etc., i aquesta experiència i saber fer hem de intentar que s’estengui cap a altres vocalies territorials.

P.- Quines assenyalaries com les principals diferències en els problemes i les necessitats dels metges de família depenent del lloc de Catalunya on estan ubicats?
R.- Jo sempre he treballat a Barcelona o, com ara, molt a prop, i en aquestes àrees més urbanes el principal problema és la massificació de les consultes, la pressió assistencial... Quan parlo amb gent que treballa a medis més rurals, també es queixen de la falta de temps, ja que els domicilis són molt dispersos geogràficament, de vegades estan poc recolzats per altres recursos sanitaris i, sobretot, tenen problemes amb el tema de la formació continuada.

P.- Creus que es poden buscar fórmules per impulsar les activitats de les vocalies? I per millorar la interrelació entre les vocalies territorials i la Junta de la CAMFiC?
R.- Això és el que intentem i allò que des de la junta tenim clar que cal potenciar. El primer pas ha estat, i encara està sent, coneixe’ns. Posteriorment, crec que és important, i així ho estem fent, detectar aquelles vocalies que necessiten d’una petita empenta per poder arrencar amb alguna activitat durant l’any. Tot plegat per fer una mena de cens de les vocalies territorials que tenim, quines d’elles són actives i quines necessiten més ajut per ser-ho.
Per descomptat, les vocalies que estan funcionant i funcionen bé actualment cal que tinguin present que amb els mitjans que disposem des de la junta podem donar ressò a les activitats que fan, per contribuir a què segueixin tenint l’èxit que han tingut fins ara.

A CORRE-CUITA

- El que més t’agrada de la teva professió?
La diversitat de tasques que fas durant el dia.

- I el que menys?
La manca de temps.

- On et veus d’aquí a 35-40 anys?
Tenint cura del meu hort.

- Si no haguessis estat metge, quina professió t’hauria agradat?
Professor d’Història d’Espanya.