“Vol temps convèncer els mitjans que som els metges de família qui solucionem la majoria de problemes de salut”

En Josep Espinasa (Samalús, 1951) diu que li va costar decidir entrar a la Junta de la CAMFiC, perquè trobava que era una tasca per als més joves. Ara, però, diu que li sembla una experiència “apassionant”, i que troba que encara pot “aportar alguna cosa a la Societat”. Metge de família des de fa 25 anys, diu que ha viscut tots els canvis a la professió. Creu que, en general, els pacients reconeixen i valoren la feina dels metges, no tant així els mitjans de comunicació i l’administració. Ell mira de posar el seu gra de sorra - en estendre la bona imatge del col·lectiu entre tots els estaments- des del seu càrrec de vocal de premsa de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària.

P.- Què et va fer decidir a estudiar medicina?
R.- Encara ara m’ho pregunto. Sé que vaig decidir-ho ja durant el Preuniversitari. No és que “de petit” ja ho volgués ser, ni en tinc cap antecedent a la família. Recordo que vaig pensar que era un “ofici” que sabria fer bé, i la part d’estudi entre humanístic i científic m’interessava. No sabria dir què em va fer decidir. El que sí sé és que ho tornaria a fer.

P.- Vas ser dels alumnes que estrenaran l’especialitat de medicina familiar? Com va resultar fer de conillet d’índies?
R.- El que vaig estrenar va ser la Universitat Autònoma de Barcelona. Allí sí vam ser conillets d’índies, sóc de la primera promoció. No vaig fer l’especialitat de MFIC, encara no hi havia residents de MFIC l’any 1977, però vaig fer Medicina Interna, que és la que més s’hi apropa, pensant en dedicar-me després a la medicina de família. Després he aconseguit també l’especialitat de MFIC, amb hores de formació, anys de treball i una prova ACOE.

P.- Com recordes el moment de posar-te davant els primers pacients? On va ser?
R.- Els de la primera promoció de l’Autònoma, a l’Hospital de Sant Pau, vam tenir la sort de ser pocs i amb tot l’hospital per a nosaltres: vèiem malalts des de primer de medicina, i això va ser molt bo per a la nostra formació. Però, de totes maneres, quan vaig fer la primera “substitució”, l’estiu mateix que vaig acabar la carrera, a un poble de la costa, vaig passar força nervis.

P.- Trobes que ha canviat molt la pràctica diària del metge de família?
R.- He viscut tots els canvis (fa 25 anys que faig de metge de capçalera!), que han estat molts des de la reforma de l’atenció primària a finals dels 80, i sempre s’ha anat a millor, tot i que amb tanta lentitud, que molts s’han anat quedant desenganyats pel camí... Tinc confiança en que aquests propers anys ens anirem apropant més a l’ideal de la pràctica de l’AP que va inspirar el nou model, ja fa més de 20 anys.

P.- Fa poc temps que formes part de la Junta de la CAMFiC. Com està sent l’experiència?
R.- És una experiència apassionant i estic molt content de participar-hi. Em va costar d’acceptar formar part de la Junta, pensava que havia de ser una tasca per als socis molt més joves que jo, però vaig veient que encara puc aportar alguna cosa a la Societat.

P.- Ets la persona de la Junta que té cura de les relacions de la Societat amb els mitjans de comunicació. Ha aconseguit la CAMFiC ser un referent per als mitjans en allò que té a veure amb la medicina familiar i l’àmbit d’atenció primària?
R.- Sincerament, crec que pels mitjans “seriosos” i que coneixen alguna cosa de l’atenció primària sí que la CAMFiC és el referent, i això és un mèrit de les juntes que ens han precedit. Però queda molt per fer perquè els mitjans estiguin convençuts que som nosaltres qui tenim cura i solucionem la immensa majoria dels problemes de salut dels ciutadans. Hauríem de ser presents en tots els fòrums, debats, programes divulgatius... I això costa molt en temps i dedicació.

P.- Creus que és prou coneguda (i valorada) la tasca del metge de família entre la població?
R.- Entre la població jo crec que sí. Saben que estem per ells, sempre i a prop, i la majoria dels ciutadans que ens han necessitat alguna vegada saben valorar el nostre esforç i, fins i tot, són conscients de les mancances en les nostres condicions de treball. Es curiós, i lamentable, que els mitjans i l’administració no ens valorin tant com els pacients

P.- En la teva opinió, quina importància té difondre una imatge positiva del col·lectiu entre els ciutadans?
R.- En primer lloc, la imatge positiva reforça la confiança del ciutadà en el seu metge de capçalera, i això és fonamental per a la bona relació personal i clínica. D’altra banda, com contestava a la qüestió anterior, els ciutadans han de ser els nostres millors aliats a l’hora de reclamar més mitjans per fer bé la nostra feina.

P.- Una de les properes fites de la CAMFiC és el Congrés anual, que enguany arriba a la 20 edició. Formes part del comitè organitzador. Quina orientació se li ha volgut donar al Congrés i quines seran les principals novetats?
R.- El XX Congrés se celebrarà a la meva ciutat, Granollers, i serà l’esdeveniment d’aquest tipus més gran que s’hi ha organitzat mai. Confiem en que l’organització satisfarà a tothom, i que tindrem una gran participació. El lema del Congrés és “Els temps canvien. Noves respostes” i aquestes frases reflecteixen l’orientació temàtica del congrés. S’estructura bàsicament en quatre taules-debat sobre les noves demandes dels pacients i la societat i sobre les nostres respostes. També hi haurà, naturalment, una part més “clínica” en forma de comunicacions, actualitzacions terapèutiques i tallers, però voldríem que el nucli del Congrés fos el debat.

A CORRE-CUITA:

- El que més t’agrada de la teva professió?
El tracte amb la gent.

- I el que menys?
La manca de respecte d’alguns (molt pocs) pacients.

- On et veus d’aquí a 15-20 anys?
Em jubilo d’aquí 10 anys! I d’aquí 20 anys, no em veig gens al dia, tècnicament parlant, en la meva professió. Però segur que hi continuo participant, si més no, en aspectes més filosòfics.

- Si no haguessis estat metge, quina professió t’hauria agradat?
Segurament, hauria estat pagès, i també m’hauria agradat. Em sap molt greu i em preocupa veure com van desapareixent els pagesos del nostre país.