Veure el pacient i els seus problemes des d’una perspectiva global, que inclogui el seu entorn, hauria de poder fer-se a la consulta d’AP, on desenvolupen la seva tasca els metges d’una especialitat que, no s’ha d’oblidar, es diu Familiar i Comunitària. Manca de temps o de mitjans, però també de formació específica o deficiències organitzatives, no ho fan sempre possible. El benjamí dels grups de la CAMFiC, el GT d’Atenció Familiar, vol impulsar la formació, la recerca i la pràctica de l’abordatge familiar. Creuen que els professionals treballarien més a gust i que els pacients se sentirien més ben atesos.

Nosaltres, com a professionals, i la CAMFiC, com a institució, sentíem que era necessari proporcionar eines que milloressin la pràctica assistencial pel que fa a l’atenció familiar. Entorn a aquesta idea, ens hem reunit una dotzena de persones vinculades a l’atenció primària: majoritàriament metges de família, però també pediatres, infermeres i treballadors socials.
Estem tots implicats en un model d’atenció sanitària que transcendeix l’individu prenent com a referència la família. És una orientació biopsicosocial de la medicina que propugnem, sense oblidar que som metges i que, per tant, el símptoma és fonamental, el fil que ens apropa al pacient i a la seva realitat. Però no sempre existeix una causa o tractament convencional que resolgui totalment el problema.

Sens dubte, els professionals d’atenció primària sí fem abordatge familiar, però de forma eminentment intuïtiva, fins i tot poc conscient. Ho fem perquè a la pràctica diària hem aprés que hi ha certs aspectes de la medicina que no poden abordar-se des d’un punt de vista exclusivament biologista, però som esclaus de la nostra formació acadèmica, que obvia aquest enfocament malgrat ser pràctic i necessari.
Aquesta falta de formació específica, la resistència natural al canvi i la percepció que es requereix molt temps per a fer abordatge familiar (tenint en compte la massificació de moltes consultes) esdevenen les principals traves per al ple desenvolupament d’aquesta disciplina a la si de l’AP. Segurament, tampoc ajuda la poca autonomia que sovint es deixa als equips perquè s’organitzin i distribueixin la feina entre els diferents professionals.

Resultaria beneficiós tant per als professionals com per a la institució sanitària i, per descomptat, per als pacients. S’abordarien adequadament problemes que amb una perspectiva biologista no es poden abordar; milloraria l’autoestima dels professionals, reduint-se l’ansietat que produeix enfrontar-se a situacions desconegudes, o difícils, la resolució de les quals no està a les nostres mans (cosa que ens exigeixen), causa important del tan denostat burnout.
Quant als pacients, incrementarien la seva confiança en tot el sistema i, segurament, això faria disminuir la utilització de recursos ideats per a la resolució d’urgències biològiques sensu strictum. Els equips actuarien des d’un punt de vista integrat i integrador, i això ens permetria fer entendre els pacients que alguns dels seus trastorns no tenen una solució mèdica, però que poden desenvolupar eines per adaptar-se als canvis en la seva vida familiar, evitant les crisis.

Són situacions que produeixen algun grau de patiment en el pacient i el seu entorn. Però són tan dispars com la mort d’un ésser estimat, un ascens laboral o, fins i tot, el naixement d’un fill, en el cas que no sabem enfrontar-nos al nou rol de pares. En definitiva, són canvis vitals que es viuen de forma negativa i que es manifesten amb un símptoma físic o psíquic.

Caldria el software adequat per a tractar i gestionar les dades relatives a l’abordatge familiar com per exemple els genogrames en la història clínica informatitzada. L’actualització de coneixements hauria de ser en el camp de la psicoteràpia més pràctica i resolutiva, enfocada a la motivació, la autoreflexio i la contenció de l’angoixa.

Pretenem obrir una línia de treball per a desenvolupar aquesta competència de la nostra especialitat a través de la formació pròpia como a grup i d’altres professionals de l’AP per part del grup. També volem revisar l’evidència científica existent, i fer recerca per establir evidència on encara no existeix.
En definitiva, a llarg termini, voldríem esdevenir un referent en abordatge familiar per al col·lectiu de treballadors d’atenció primària.