Gisela Galindo ha estat escollida aquest any (juntament amb Manel Ferran) sòcia d’honor de CAMFiC. Continua lligada a la Societat, però la seva època més activa a la CAMFiC va ser entre el 2001 i el 2006, quan va exercir com a vocal territorial de Lleida (el 2005, a més, va presidir el comitè organitzador del Congrés anual, celebrat a La Seu d’Urgell). Parla de l’estat de la professió sense desesperança però amb molt realisme, i enumera per al Capçalera les circumstàncies que haurien de canviar perquè la medicina de família recuperi el lloc i el prestigi que li pertoquen.

Doncs tot un honor i un reconeixement per part de la Junta que, encara que molts companys mereixen tant com jo, m’ha fet molta il·lusió, precisament perquè han pensat en mi. Quan em va trucar la Dolors (Forés) per telèfon vaig pensar que ho feia per proposar-me alguna mena de feina. Ella em coneix i sap que no he fet mai aquell curs intensiu que es titula “Aprengui a dir no”. Aquest cop tampoc no em calia...

Sóc metge de família del CAP Ronda de Lleida i treballo també a la USR de Lleida Pirineus de la Fundació Jordi Gol. Prèviament, he estat metgessa de família a altres 3 ABS de Lleida ciutat, i entre mig he treballat com a coordinadora de metodologia qualitat i avaluació assistencial i com a directora del SAP Lleida Ciutat Segrià Garrigues.
Encara que sóc una metgessa amb una visió principalment assistencial per formació i afinitat, he de dir que la experiència de 3 anys de gestió ha estat enormement enriquidora i m’ha donat un altre punt de vista més general de la sanitat.
He estat professora associada a la facultat de medicina de Lleida del 2000 al 2003. Tutora de residents de MFiC i membre de la comissió assessora de la Unitat docent de Lleida de 1996 a 2002.

En la clínica, estar al dia en la professió, comunicar-me bé amb els pacients i els companys i no perdre del tot la il·lusió. Arribar a veure el moment que els metges de família fem realment de metges, que desaparegui la burocràcia, siguem reconeguts a la universitat i prenguem lliurement decisions de organització de les nostres tasques... Un viatge cap a Ítaca.
En la recerca, treballar per donar suport i veure el moment que Lleida sigui com la Xina: Que desperti i faci tremolar el món.
En la docència, ho sento però ja he tirat la tovallola. D’una banda, els senyor feudals de la universitat s’han enrocat darrere les portes de la seva fortalesa; i d’altra, el resident de família és una espècie en vies d’extinció. Les grans crisis serveixen per ressorgir enfortits, confio que així sigui. Pel moment, he cedit l’espai a l’ariet per a l’assalt. Calen més representants de les noves generacions agafant els relleus. Les canes simbolitzen experiència i saviesa, però l’anquilosi pot frenar la lluita.
Pel que fa a la gestió, en aquest moment la gestió que més temps m’ocupa és la de casa meva. Estic receptiva a propostes interessants, com les EBA i altres. Dependrà del moment i les circumstàncies.

En un moment daurat i molt satisfeta de la experiència acumulada. Qui ha de donar valor a la meva tasca són els meus pacients i els meus companys.

Sóc de la tercera generació de metges a la meva família. Els que m’han precedit (pare, oncles) han estat un exemple que m’ha fet valorar la visió global del pacient. Ells han estat metges de nuclis rurals principalment i, encara que el meu pare es va especialitzar en ginecologia, ho va desenvolupar juntament amb la seva plaça d’APD. Eren autèntics vocacionals que es desplaçaven pels Pirineus de nit, amb fred i neu.
Ja no som vocacionals. Es prioritzen les especialitats amb horari d’oficina i amb sortida a la privada. La medicina de família és difícil, és l’especialitat que treballa més amb la incertesa i les probabilitats, on s’han de prendre major nombre de decisions, molt ràpidament i amb el mínim d’exploracions complementàries. No té prestigi, no està ben pagada, ens han traspassat la responsabilitat social i per això hem de ser qui justifica absències a la feina, a l’escola. Té una accessibilitat il·limitada, per qualsevol problema i de manera gratuïta.
Com diria Joaquin Sabina, “Nos sobran los motivos”.

Per un augment dels pressupostos per a la Primària. Rebem el 16% dels pressupostos sanitaris per atendre el 90% dels problemes.
Per ser tractada com les altres especialitats: És imprescindible que s’estudiï a la universitat. El que no es coneix no es desitja i, sovint, se li té por.
Per recuperar prestigi: És feina nostra i de les nostres societats científiques. Ens cal capacitat de reacció per opinar i donar rèpliques, basant-nos en el coneixement, a protocols, activitats “preventives” i consensos d’experts medicalitzadors i no basats en la millor evidència disponible.
Per ser atractius a les noves generacions, la qual cosa passa, necessariament, per una profunda reforma del sistema i per una adequació salarial.
Per deixar de ser el pas mes fàcil i gratuït per buscar solucions a qualsevol problema no mèdic.
Per deixar de ser els “justificadors i certificadors d’ofici”.
Per ser competents en les cures mèdiques de la persona, la família i la comunitat.
Per mantenir la competència.
Per que els nostres caps tinguin la mateixa consideració que els altres caps: Un cap de servei té un reconeixement i una capacitat d’organització en el seu servei que rarament se li concedeix a un director d’equip.
Per la desfuncionarització. Aquest ha estat l’origen de l’extermini de la vocació.

Sí, en tres prioritats:
Estar a la Universitat (la necessitat social hauria d’estar per sobre dels interessos de col·lectius amb poder).
Tornar al professionalisme amb majúscules.
Tenir capacitat real de gestió (és a dir, veure els euros sobre la taula).