Entrevista a Gabriel López Casares, gerent de la Fundació d'Atenció Primària-CAMFiC.

“Tothom ha de sentir que la feina es fa de forma conjunta, no m’agrada una organització només de transmissió d’ordres”.

Gabriel López està al front de la FAP –la Fundació que gestiona els recursos de la CAMFiC- des del setembre. Murcià però establert a Barcelona des de finals dels 70, és un gran aficionat a la música clàssica, la novel·la negra i autors com García Márquez o Roberto Bolaños. “I del Barça”, apunta. Al llarg dels últims anys, ha treballat a una multinacional informàtica, i com ell diu, en una tasca molt especialitzada. Sap que a la Societat haurà de “tocar moltes més tecles”, però està il·lusionat amb el nou repte. Té clar el seu objectiu: aconseguir recursos perquè els socis de la CAMFiC en rebin el benefici en termes de formació contínua, reconeixement professional i suport a la recerca. Una millora per al col·lectiu que reverteix en bé dels usuaris de la sanitat.

P.- Venint d’un sector diferent, com creus que serà treballar per a una societat científica mèdica?
R.- La meva funció serà la mateixa de tot gerent: obtenir recursos, optimitzar-los i gestionar-los de forma adequada. Ho faré sense perdre de vista que el beneficiari d’aquesta tasca ha de ser l’associat de la CAMFiC.
Hem de fer possible que els grups de treball puguin fer recerca i publicar, posar a disposició dels socis una formació contínua de qualitat, contribuir al reconeixement del metge de família a la societat, etc. I la CAMFiC també té una finalitat social: oferir cada dia una millor qualitat assistencial i difondre hàbits saludables entre la població.

P.- Tens una llarga experiència en gestionar recursos.
R.- La meva formació (vaig estudiar Ciències Econòmiques a València) és d’economista. Fins als 55 anys, he ocupat diversos càrrecs. Primer vaig ser professor universitari. Després vaig decidir passar a l’empresa privada. Vaig entrar a IBM Barcelona cap a finals dels 70, en una època on hi entraven enginyers industrials, matemàtics... Perquè la carrera d’informàtica no existia.
Els meus inicis van ser com a enginyer de sistemes, després vaig passar per vendes, més tard vaig ser director de projectes i, a l’última etapa, feia l’anàlisi de riscos i qualitat dels projectes. Els companys m’apreciaven com a persona, però menys el meu càrrec, perquè la meva feina feia encarir el producte. Així que sí, estic acostumat a gestionar.

P.- I quina mena de gestió li agrada portar a terme?
R.- M’agrada parlar d’equip, on tots hi col·laborem. Jo ho coordinaré, però tothom ha de sentir que la feina es fa de forma conjunta. No m’agrada una organització només de transmissió d’ordres. Cal tenir iniciativa.

P.- Per què es va decidir a acceptar l’oferta de la CAMFiC?
R.- No només pel contingut del treball, sinó també per la finalitat mateixa de la Societat. Jo acabava de deixar la meva feina anterior. L’empresa on treballava, com moltes altres de les seves característiques, fa molt bones ofertes d’acomiadament pactat als directius, perquè estan deslocalitzant una part important de la seva estructura. Vaig acceptar, però sentia que seguia sent útil per treballar. Em vaig assabentar que la CAMFiC feia un procés de selecció per a gerent de la Fundació i m’hi vaig presentar.

P.- Com s’ha sentit rebut?
R.- Bé, tant per part de l’equip amb el qual col·laboraré, com pels membres de la FAP, com pel que fa als membres de la Junta de la CAMFiC que ja he conegut. És cert que ha anat tot molt ràpid, gairebé com un aterratge forçós. Hi ha moltes coses a fer i, així de cop, et sents una mica aclaparat. Però tot anirà sortint. De fet, la complexitat ve més per la quantitat de temes a tractar que per la dificultat dels temes en sí.

P.- Objectius prioritaris?
R.- Per poder portar a terme els objectius de la Societat cap els socis, cal finançament. Hem de reforçar les fonts tradicionals de finançament i buscar-ne d’alternatives. La CAMFiC concentra una enorme quantitat de coneixement i habilitats dins de l’àmbit de l’atenció primària. Estem més que preparats per assolir vies de col·laboració amb l’administració, i perquè es compti amb els metges de la Societat per a la presa de decisions.
També podem desenvolupar projectes de gran utilitat social juntament amb les fundacions de les entitat financeres, per exemple. La incidència de la CAMFiC en qüestions com la reeducació de conductes (tabaquisme, alimentació, alcohol, etc.) o la difusió d’hàbits saludables pot ser molt alta, ja que per la consulta del metge de família passa el global de la població.

P.- Tenint en compte on treballa ara, no serà dels que tenen por a anar al metge?
R.- No. Cal consultar-los i seguir les seves indicacions. Més encara, tinc molts amics metges, m’interessa tenir sempre algun metge a prop, i acostumo a informar-me i a seguir els seus consells, si més no, relativament.
Els metges compten amb un avantatge sobre la resta de professions, conèixer i treballar amb el bé humà més preuat: la salut.

A CORRE-CUITA
P.- El que més t’agrada de la teva professió?
R.- La possibilitat de treballar en equip, de forma coordinada, per aconseguir els objectius que s’esperen de nosaltres.

P.- I el que menys?
R.- L’existència de certs prejudicis jeràrquics que, de vegades, allunyen de l’eficiència.

P.- On et veus d’aquí a 10-15 anys?
R.- Jubilat però mantenint activitats com anar a concerts, exposicions, visitar llibreries... La meva casa està plena de llibres i de quadres (la meva dona és pintora), i ens agrada molt tot el que té a veure amb la cultura. I vivint a Barcelona, que és una ciutat on m’hi sento molt còmode.

P.- Si no haguessis escollit aquest camí professional...
R.- Tot i que tenia possibilitats de quedar-me a la universitat, no m’agradava el fet que haguessis d’adscriure’t a un grup determinat perquè se’t tingués en compte. Jo estava centrat a la docència. Però sí, potser hauria estat una alternativa seguir a la universitat.
I, pel que fa al terreny de les aficions, encara no he renunciat a dedicar-me a escriure algun dia. Mai se sap.