“Les respostes a una societat insatisfeta no les pot assumir només el metge de família”

Els dies 4 i 5 de maig, Tortosa acollirà la 5a edició del Congrés d’AP i Salut Mental, que organitza la CAMFiC juntament amb l’Institut Pere Mata. El lema escollit: La insatisfacció del benestar, vol reflectir situacions com l’augment als CAP de les consultes derivades de malestars psicològics i somàtics difícils d’emmarcar dins les patologies tradicionals. Davant una societat que exigeix respostes resolutives i ràpides, el Congrés fa una crida a aturar-se i pensar en com enfrontar-ho tot plegat. La presidenta del comitè organitzador, Rosa Caballol, ens explica les línies mestres d’aquesta trobada.

P.- Com va sorgir la idea d’organitzar aquest congrés a Tortosa?
R.- Tot va començar amb una trucada del Dr. Joan Miquel Sancho, del grup de treball de Salut Mental de la CAMFiC, fent-nos la proposta. La junta de la vocalia Terres de l’Ebre ens vam entusiasmar amb la idea i vam acceptar el repte. Després, ens vam reunir a Reus amb els companys de l’Institut Pere Mata (IPM) i ells també es van engrescar. Val a dir que el 1r Congrés d’Atenció Primària i Salut Mental es va celebrar a Reus al 1998, promogut per l’IPM.

P.- Per quin motiu el títol “La insatisfacció del benestar”?
R.- Volíem reflectir totes les inquietuds sorgides, la situació real que vivim els professionals de l’àmbit sanitari i social, i la mateixa societat. D’una banda, els pacients cada cop més acudeixen a les consultes d’Atenció Primària referint malestars psicològics i somàtics, que són difícils d’emmarcar dins de les patologies mentals i físiques tradicionalment conegudes. De l’altra, malgrat que vivim en una societat regida per uns criteris de benestar, els patiments emocionals cada vegada són menys acceptats i menys tolerats.
A més, no ens estan permesos l’espai i el temps mínims imprescindibles per elaborar la pèrdua, les limitacions, les frustracions, les crisis, en definitiva, per assumir o afrontar els canvis interns o externs. La societat exigeix respostes resolutives i immediates.

P.- Quins trastorns han augmentat més? Hi ha menys recel que abans per demanar ajut?
R.- Hi ha les malalties ‘clàssiques’, però hem anat veient més persones que consulten per un ‘malestar psicològic’, per somatitzacions, per quadres d’ansietat i també depressius i les addiccions. Els pacients consulten estranyats per tenir tristesa, o per tenir símptomes relacionats amb una pèrdua (d’un familiar, laboral, canvi del cicle vital...).
Més que menys recel, moltes persones acudeixen a la consulta perquè han desaparegut altres figures de referència. Quan hom no es troba bé, pensa en anar al psicòleg, al Centre d’Atenció Primària (CAP) o a Urgències. Perquè les persones necessitem acudir a algun lloc per expressar el què ens passa. Potser hi ha un rerafons consumista inconscient en l’ús dels serveis de salut.

P.- Així doncs, han augmentat les demandes i les necessitats. Està preparat el metge de família per assumir-les?
R.- Crec que el metge de família té una gran responsabilitat perquè la preparació no s’acaba amb els continguts de la llicenciatura, ni tampoc amb els del MIR. Ens toca fer un gran treball personal, tenir una formació humana excel·lent amb uns valors, una ètica (això no s’estudia...), etc. És seriós això de ser metge! Per això, crec que ens hauríem de negar a pressions assistencials, a presses, a percentatges... La salut és quelcom més.
D’altra banda, la societat ‘malalta’ o ‘insatisfeta’ no la pot assumir només el metge de família, ni la resta de professionals. És cosa de tots, passant pel sistema econòmic, els planejaments polítics... Vull dir que les respostes s’han de donar des de molts altres àmbits per recuperar valors i també recursos personals.

P.- Quines són les necessitats socials formulades en termes mèdics de les quals es parlaràa la taula I?
R.- Ens referim als anomenats codis Z, és a dir, motius de consulta que no són pròpiament malalties, sinó que reflecteixen un problema social: sigui de marginació, de l’àmbit laboral, de soledat, de privació, per vellesa, per limitació física, dins la immigració etc.

P.- Un altra taula fa referència a les noves situacions i demandes que ha d’afrontar el metge. Per exemple?
R.- La patologia dual, les addiccions, les ludopaties, les síndromes de dependència al mòbil i a l’ordinador, etc.

P.- Com sembla indicar la taula La medicalització del malestar, aquest fet és habitual. Per què succeeix així?
R.- Precisament, aquesta taula vol plantejar que ens aturem un moment i pensem què estem fent. La dinàmica mateixa de la societat, les demandes dels pacients, les respostes dels professionals són fruit, reflecteixen, aquesta societat, la qual manifesta una crisi de valors de l’home, una confusió, un sentit d’immediatesa esfereïdors.
Els pacients consulten per ‘problemes’ de la vida, i els professionals els interpretem com a ‘patologies’, i donem com a resposta un diagnòstic, un tractament. Així doncs, crec que tant metges (i la resta de professionals) com els pacients estem prenent la iniciativa. La saturació a les consultes també reflecteix allò que diem: anem ràpid, sembla que no tenim temps de fer coses diferents... D’altra banda, està clar que amb cupos de prop de 2.000 pacients és impossible fer alguna cosa ben feta.

P.- Aquest és un congrés multidisciplinari. És això un reflex de la necessitat de cooperació entre els diferents nivells assistencials?
R.- Ja en congressos anteriors, es van crear espais per seure a parlar els diferents professionals, els diferents nivells assistencials i seguir treballant en la coordinació entre tots nosaltres així com, a la vegada, aprofitar més els recursos. Per això el congrés és multidisciplinar, perquè el problema respon a les diferents cares d’una moneda. I també en relació amb la voluntat de continuar en aquesta línia, s’ha inclòs una taula que aborda la cooperació entre xarxes.
Vull aprofitar per comentar l’experiència de treball preparant el congrés: mai havíem treballat tan estretament els de primària i els d’especialitzada, i hem fet feina, hem connectat, ens hem conegut i hem gaudit junts. S’ha de fer més i millorar treball coordinat, i la nostra és una ‘microexperiència’ que està esdevenint molt positiva.

P.- A banda del debat, la preparació per al dia a dia de la consulta també tindrà cabuda en forma de tallers. A quins criteris ha respost la selecció dels temes?
R.- Pretenen plantejar les situacions concretes que vivim els professionals i que són reflex d’aquesta societat del benestar: la vellesa, l’adolescència, els dols, les addiccions, la psiquiatrització de la vida quotidiana, etc. Tots tracten la diversitat dels símptomes de la nostra societat benestant però, a l’hora, insatisfeta.
Penso que també les comunicacions que es presentin seran un mirall de la realitat assistencial dels professionals, i que abordaran problemàtiques per grups d’edat, per realitats socials, etc.

P.- A qui interessarà aquest Congrés? Quins objectius s’ha marcat l’organització?
Creiem que pot interessar molt als professionals que treballen a l’Atenció Primària: metges, infermers, treballadors socials; i també els qui atenen els problemes de Salut Mental de forma especialitzada: psiquiatres i psicòlegs.
El objectiu bàsic ha estat posar damunt la taula i a debat tot el que ens està passant als professionals sanitaris i de treball social en l’activitat assistencial, que posa en crisi tot el plantejament i els coneixements ‘clàssics’, perquè les demandes són diferents i les respostes han de ser diferents; o bé, no les hem de donar nosaltres... En definitiva, parlar-ne i cercar junts respostes a aquestes noves realitats.

A CORRE-CUITA:
P.- El que més t’agrada de la teva professió?
R.- El servei als altres.

P.- I el que menys?
R.- Portar pressa per fer les visites de cada dia.

P.- On et veus d’aquí a 35-40 anys?
R.- No m’ho havia plantejat! Visc (ho intento) molt el present i no tinc plans a llarg termini.

P.- Si no haguessis estat metge, quina professió t’hauria agradat?
R.- Músic.
_________________________________________________________________________

Més informació del Congrés